¡Por fin actualizo! Después de mucho tiempo...
Posted on 12:09 by Kuroi
Y el primer escrito será en catalán. Tiene fallos y eso, pero bueno, soy persona y tal.
Dos individus, dues persones, un home i una dona, la seva dona, i l’altre. Dos cops es veieren, dos cops se la va emportar del seu costat. El primer cop, imaginacions seves, pensà. Pel segon el pecat el rebé en el seu propi llit. No va cridar, el silenci s’instal·là als seus llavis. La mirada blava d’ella, avergonyida i espantada. Gentilhome pacífic, de vida acomodada, mai s’havia donat a les renyines. Girà sobre els seus passos. Deixà que les llàgrimes brollessin, al seu interior gestant-se desitjos venjatius.
Tres vegades li jurà el seu amor, la primera en aquell bar; ella, ballarina de cancan, ell, terratinent novell. Tots dos joves d’ulls brillants, de futur brillant. La segona, com un contracte no definitiu però important de fidelitat, el dia del compromís, l’anell daurat semblava escalfar la pell blanca del seu dit esvelt. La tercera, típica cerimònia religiosa, en la salut i la malaltia, la riquesa i la pobresa, la núvia fou besada.
No recordava qui la tragué d’aquell antre, centre de mirades lascives?
Quatre dies trigà en encarar-se a l’agosarat que s’atreví a tocar la nina dels seus ulls. Quatre dies de meditació, la son no es dignà a visitar-lo, quatre dies que la abans amada li pregava de genolls: perdona’m, amor meu, ell em seduí... Tot el que ella rebia a canvi eren fugaces mirades buides, res. Amb la seva millor muda, es plantà a la porta de casa seva. Tenia una idea. El malvat es mofà d’ell. Antiquat.
El més apropiat era batre’s en duel. El just era que el matés allà mateix, sense avisar.
Cinc bales portava a sobre, només en carregà una. La saliva baixà pesada, gelada, com una serp, per la gola del terratinent.
Sis, el nombre de passes acordades, sis metres, més o menys, que els separaven d’una possible mort imminent, una bala clavada en algun malaurat membre, un tret fatal al cap o al cor, el motor de la vida. Sis passes, sis segons, un tret que ressonà llunyanament proper, amb la veu poc subtil de tots els trons del món.
Ulls closos, no els seus. Xoc de carn morta contra el terra, pols aixecada pels aires.
Somrigué abans de carregar la quarta bala i endinsar-se en el poble. Els seus llavis xiulaven una cançó, un ball de cancan.